Nadia Ghulam ens visita per a explicar-nos els contes que la van curar

Ahir dimarts vam tenir el goig de rebre a la biblioteca la Nadia Ghulam, que va venir a presentar el seu llibre  Contes que em van curar, escrit en col·laboració amb Joan Soler. La rpesentació va córrer a càrrec de Gisa Mohr, i l'acte es feu en col·laboració amb l'Associació UNESCO del Masnou.

La Nadia (Kabul, 1985) ve de l’Afganistan, un país i una cultura rics d’una saviesa que s’expressa en els contes al voltant d’un braser, on parlar i escoltar continua sent important. A El secret del meu turbant (Premi Prudenci Bertrana 2010) va narrar –amb la col·laboració d’Agnès Rotger– els avatars de la seva vida, i ara –amb la col·laboració de Joan Soler– explica els contes que la seva mare li contaba a l’hospital on va estar ingressada a conseqüència d’una bomba. Per això els anomena Contes que em van curar. Gràcies a ella arriben, de viva veu, al nostre país i a la nostra cultura, on, de viva lletra, són escrits i publicats per primera vegada, en català.

«Jo ja no els he vist, els paisatges dels contes, però encara existeixen en la meva fantasia. Quan vaig néixer, el meu país ja feia catorze anys que estava en guerra. Ni cérvols, ni guineus, ni boscos he vist al meu entorn. Tot és terra cremada. Però els contes de la mare potser eren la seva manera d'explicar-me com era el meu país, el meu paisatge, abans de la desolació... De fer-me aprendre sense llibres la història del meu poble, trepitjada i perduda. Perquè jo, aquells contes, els tinc sempre presents. Em fan companyia, i més ara, que sóc lluny del meu país. Gràcies als contes, quan em sento perduda, veig allà al lluny la llumeta de la cabana del bosc. Són la dimensió emotiva de la meva identitat».